Conquerint les terres de darrera el món
Tot plegat tan sols era qüestió de temps, cronològic i climatològic. La nit passada hi havia un cel plè d’estels, i quan això passa acostuma a ser bon senyal, i el dia es lleva amb molt bona cara. És ara o mai.
Fa poc més d’un any vaig llegir un article en una revista de ciclisme que parlaven d’aquest port amb molta intensitat, i fent al mateix temps un homenatge a Mr. Mallory. Aquell article em va conquerir, i com que ja tenia controlat el port del primer any d’estar a la Vall d’Aran, l’any passat el volia fer, però no va ser possible. Primer, com deia en l’article d’ahir, perquè anava amb la BTT, i segona perquè quan vaig voler-ho intentar el temps no va acompanyar. Per tant aquest any havia de provar-ho a les primeres de canvi.
Surto amb decisió en direcció Bossòst per començar el Portilhon, primera pujada seriosa del dia, que cubreixo amb solvència en tan sols 37 minuts (crec que és un bon temps), baixada cap a Bagnères de Luchon, una baixada espectacular que després tocarà remuntar, i ja des de baix encaro la desviació a l’esquerra cap a Superbagnères. En aquest moment una lleugera tremolor envaeix el meu cos, simple qüestió de nervis, però em sobreposo i engego la màquina. Tranquil, em dic, que queden encara molts quilòmetres i no cal passar-se d’optimista. Trobo un ritme bo i vaig avançant amb decisió, i a mida que supero els quilòmetres, vaig entenent allò que deia aquell article, ón comparava l’ascens a Superbagnères amb aquell primer ascens de Mr. Mallory a l’Everest, una sensació increïble, no exempta de duresa, però que a diferència d’aquell 8.000, aquí hi arribo ben sencer i amb un “sprint” final per avançar a dos ciclistes, que he vist un tros abans i he cregut que podia passar-los però i que al cap de poc creia que no podria ni boig. Al final, però, amb la pressió d’un altre col·lega que pujava amb força ímpetu per darrera, he acabat apretant el ritme per arribar al devant. El cert és que no era cap competició, però sempre és important posar-se objectius per no abaixar el ritme.
Un cop a dalt, toca plantejar-se què fer. En principi tenia intenció de baixar a Bagnères de Luchon a dinar, però vista l’hora, i que llavors m’engresco malament, prefereixo quedar-me a dinar allà, al cim, per tal de gaudir durant més temps d’aquest mega-objectiu aconseguit, finalment, amb bona solvència.
Després de dinar toca acabar de fer una petita sessió de fotos, per allò de tenir les proves del “delicte”, i iniciar el descens. Un descens que, la veritiat, sembla completament vertical, el ritme és elevat i amb algunes “paelles” que exigeixen tota la capacitat de frenada per no marxar a l’altre carril, i en canvi en altres curves la visió és òptima i es pot allargar la traçada amb total seguretat, i gaudir, gaudir plenament de la baixada i parar de tant en tant per fer fotos, una vegada més amb la càmera a punt per deixar constància del fet i el moment.
Ja de nou a Bagnères de Luchon toca reprendre aquell port que, no per curt, és fàcil. Tan sols són 9 els quilòmetres que ens separan, pel costat francès, de la part més baixa fins al cim del Portilhon (1 més que pel costat de la Vall d’Aran), però que la veritat es fa molt més dur, exigeix molt més. A diferència de la banda Aranesa, que és més constant en els 8 kms. de durada, el costat francès té punts més planers i al mateix temps té més desnivell, i els pendents són molt més pronunciats, i amb la tralla que ja porto a les cames, això es nota i molt. M’ho prenc amb calma, paro fins a tres vegades, aprofito per hidratar-me i finalment assoleixo el cim. Sí!
El descens fins a Bossòst ja és una altra historia, completament “suelto” arribo a baix en menys que canta el gall, i d’allà ja fins al camping és pràcticament un estornut (bé, no ens passem ara, que també costa, que són quasi 10 km dels famosos “falsos plans”). Per cert, algú m’haurà d’explicar qui va ser el que va inventar aquesta expressió, que li faré segons què, perquè sempre toca pedalar.
Podeu veure la galeria de fotos aquí.
Podeu veure el perfil del GPS aquí.
pedalsicamins 