Tornant al Puig Cargol

Don’t stop

Avui el matí està força gris, fins i tot més que ahir, però surto amb la BTT a pedalar amb un amic, i fem el primer tram per asfalt (ell va amb la de carretera). Ens arribem fins a Palafrugell però com que el cel no sembla pintar a millor fem mitja volta i ens quedem amb poquets quilòmetres, però jo em quedo amb ganes de pedalar, i de moment no plou. Intento aprofitar el temps amb no gaire ordre ni concert, fent voltes per una urbanització de Sant Antoni de Calonge com volent evitar allò que és inevitable. Tenia ganes de pujar al Puig Cargol, una pujada de les dures per fer amb la bici de muntanya, i que aquest any encara no havia estat conquerit per mí, si en canvi els anys anteriors a aquestes alçades de temporada. Hi havia, per tant, una mena de deute històric que calia saldar el més aviat possible. Com que segueix sense ploure decideixo, ara sí, posar-m’hi de valent, vaja, allò que es diu arremangar-se.

Ara si, la pujada es fa notar però també la pluja vol protagonisme, i ho fa en forma de plujim suau però que ja és constant, uns trams més uns trams menys. I és en aquesta situació on em plantejo una qüestió fonamental: seguir o retirar-se? I ara! Tu no et retires, si has pujat el Tourmalet amb pluja tots 17 km i l’has baixat igualment amb pluja, per cert més intensa que no pas ara, aquí no plega ningú.

En aquest punt no puc fer sinó incrementar lleugerament el ritme i pujar amb més decisió, decisió de superació que mica en mica ens acosta al cim. Una pujada que en els últims quilòmetres s’empina amb força, i al mateix temps també s’intensifica la pluja, però als últims metres ja la força és superior a tot i aconsegueixo coronar el port. Sí!

Malgrat tot, a partir d’aquí ja no és recomanable seguir amb la ruta que hauria volgut, que era seguir camí de Fitor per baixar per la pista de Vall-Llobrega o la de Mont-Ras. Però fins i tot la pujada de moral deixa un espai a la lògica, i després d’unes poques fotos per retratar el paisatge gris faig mitja volta, per desviar un tros més endevant per la pista de l’ermita de Santa Maria de Bell-Lloc. Ja a baix segueixo cap a Vall-Llobrega i arribo a Mont-Ras per una pista que encara té tots els arbres caiguts per la nevada de fa un parell d’anys, aquella que va deixar l’Empordà sense llum durant uns dies, i que dificulta bastant la pedalada. Però no hi ha lloc als obstacles, i com que ja fa una estona que no plou aquí baix, és la moral la que et permet seguir. Ja a Mont-Ras baixo per agafar la ruta del Tren Petit fins a Palamós i acabar la jornada ben satisfet.

Al final una sortida interessant de poc més de 50 quilòmetres, amb un objectiu complert: el Puig Cargol coronat.

Si ho desitjeu, podeu veure la galería de fotos aquí.

També podeu veure el perfil GPS de la ruta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s