El sol dóna senyals de vida

Quan el sol dóna esperances

Per fí el matí es lleva amb ullades de sol, tot i que tímides al principi sembla que els núvols es comencen a obrir i deixen pas a un nou dia diferent a l’anterior.

Surt el sol poc a poc i això anima a un a posar-se, per primera vegada des de fa 10 dies, el maillot complet d’estiu. I amb una primera intenció d’arribar fins a Les i pujar cap a Sant Joan de Toran, haig de modificar la ruta perquè poc abans d’arribar a Bossòst torna a ploure acompanyat d’un fort vent de cara que dispara les gotes de pluja com si de metralla es tractés. Però no importa, agafo el “Camin Reiau” que va des d’Era Bordeta fins a Es Bòrdes, per trobar-me amb saltants d’aigua i fins i tot un antic safareig públic. Quan arribo a Es Bòrdes agafo la carretera cap a Artiga de Lin, però els núvols que es veuen cap amunt fan que prefereixi modificar la ruta de nou, agafant la desviació cap a Plà de Batalher i fins a Gausac. D’allà baixo fins a Viella i pujo per la carretera que porta fins a Vilac i al capdemunt, a Montcorbau. A partir d’allà hi ha una pista forestal que porta fins al poble de Vila, però per l’hora que és prefereixo deixar-ho per una altra estona.

Torno cap avall fins a la N-230 per tornar cap a Pont d’Arròs. Aquí acaba la sortida del matí.

Però per la tarda, tot i no estar tan serè com el matí ni molt menys, no sembla que hagi de ploure, i enfilo la carretera que puja fins a Arròs i d’allà cap a Vila. Des d’allà agafo el camí que he vist al matí que comunica aquesta població amb la de Montcorbau. I quin camí! Una pujada constant fins als 1500 mts d’alçada drets com una mala cosa. Però com diu la norma de la física, tot allò que puja baixa. I tant si baixa! I de cop que ho fa fins arribar a Montcorbau. Pel camí però, una lleugera i fina pluja fa acte de presència, però si no va a més mereixia la pena intentar-ho. La cosa surt bé, i torno a fer la baixada fins a la N-230 que havia fet pel matí. Una baixada espectacular, tant per pista forestal com per carretera.

 

Podeu veure la galeria de fotos aquí.

També podeu veure el perfil del GPS aquí.

Mentre el sol no arriba

Tot esperant un canvi de temps

Avui no us puc mostrar una gran espectacularitat de fotos de llocs exòtics, interessants o emblemàtics. La veritat és que després de 2 dies de constants plujes, la bici ha quedat força aparcada, ja que la sortida d’ahir va ser en cotxe. Avui he fet poques fotos, i totes són per mostrar la força amb la que baixava el riu Garona després de recollir aigües de tota la vall durant pràcticament 48 hores.

Per tant, poca cosa més tinc a dir, apart de que a mitja tarda ja deixava de ploure i al final he pogut fer 40 quilometrets per treure’m el “mono” de bici, tot esperant que les previsions per demà es compleixin, i la pluja deixi pas de mica en mica a un sol ja molt preuat.

 

De mentres, podeu veure les fotos del Garona en aquest enllaç.

Visita a la Vall de Boí

Descobrint el romànic català

Un dia que es lleva plujós no té altra sortida que agafar el mapa i buscar llocs per anar amb el cotxe. Un d’aquests llocs suggerents és, sens dubte i per proximitat, la Vall de Boí. I ja em teniu clau en mà pujant al cotxe i engegant en direcció a la bonica població de Taüll, que és la primera parada, i així anirem fent de dalt cap a baix.

Tant bon punt arribo a Taüll, a la mateixa entrada del poble hi ha un aparcament força gran per deixar-hi el cotxe, i a peu anar a visitar el poble. Primer visito l’església de Santa Maria de Taüll, que és d’accés gratuït i més senzilla, però que es pot pujar al campanar per tenir unes vistes fantàstiques sobre tot el poble. Després, carrer avall, arribo a Sant Climent de Taüll, potser una de les esglésies més emblemàtiques del Romànic Català, de la qual el màxim exponent és el campanar i el famós Pantocràtor, del que se’n conserva l’original al MNAC de Barcelona, i que en l’església se’n mostra una rèplica. En aquest temple també es pot pujar a dalt de tot del campanar, per obtenir unes vistes fantàstiques sobre la vall.

Des de Taüll baixo fins a Boí, per visitar l’església de Sant Joan de Boí, potser ja no tan emblemàtica, i també al mateix temps més senzilla, però força interessant pels murals que conserva, i tots els panells informatius que ajuden a entendre la importància de l’art romànic. Naturalment, també es permet la pujada al campanar, per obtenir igualment unes magnífiques vistes. Tant aquesta com la de Sant Climent de Taüll s’ha de comprar entrada per visitar-les, però mereix la pena, i si arribeu a temps per fer una visita guiada, segurament també. Jo no vaig arribar-hi a temps, però tal vegada en una altra ocasió…

Després de dinar, agafo la carretera que porta fins a Caldes de Boí, i m’arribo a una presa situada en un lloc increíble, com és la Presa de Cavallers, dins del Parc Nacional d’Aigüestortes, i que si el dia us acompanya, és interessant de fer algun dels camins que des d’allà estan indicats, per poder visitar tota la zona pròxima, amb tots els seus llacs. Jo tampoc ho he pogut fer, ja que el dia era gris i plujós, i a més ja era per la tarda, i al final a un se li tira el temps al damunt.

En resum, la Vall de Boí és, igual que la Vall d’Aran, una d’aquestes zones que no s’acaben fàcilment, ja que sempre queden coses per visitar o camins per fer. I si a més el dia no acompanya per plujós, quasi millor, perquè l’espectacle de saltants d’aigua és absolutament increïble, es miri cap ón es miri.

Podeu veure les fotos de Santa Maria de Taüll aquí.

Podeu veure les fotos de Sant Climent de Taüll aquí.

Podeu veure les fotos de Sant Joan de Boí aquí.

Podeu veure les fotos de la presa de Cavallers aquí.

Podeu veure les fotos de la Vall de Boí aquí.