Parc nacional d’Aigüestortes

Estany de Sant Maurici

Després de dos dies seguits de pluja, avui sembla que no ha de ploure, però per comptes de sortir en bici prefereixo no jugarme-la i aposto per fer una excursió a l’estany de Sant Maurici, situat al Parc Nacional d’Aigüestortes. Un bell indret al qual s’hi accedeix per la carretera que porta fins al petit poble d’Espot, conegut per les seves instal·lacions d’esquí. Un cop arribat, trobem un aparcament a ambdós costats de la carretera i un punt d’informació. Hi ha opció de pujar fins a l’estany en taxis 4×4, però jo prefereixo arribar-m’hi per la via tradicional: a peu.
És una caminada de poc més d’una hora i mitja, depenent del ritme de cadascú, i està perfectament marcat. El camí transcorre per paratges de gran bellesa, fins arribar al capdemunt ón finalment podem apreciar l’extensió d’aigua. Una vegada hem arribat aquí, i si no ens hem quedat de pedra contemplant la generositat de la naturalesa, tenim diversos camins per fer al voltant del llac, i jo escullo el que ens porta fins a la cascada de Ratera, una impressionant cascada a uns 10 minuts a peu, que tan bon punt ens hi anem acostant ens va rebent amb una remor cada cop més intensa. Quan hi arribem ens trobem un petit mirador que permet contemplar amb seguretat el saltant d’aigua.
Després ja mitja volta i a buscar el cotxe per tornar a Viella, no sense abans gaudir del port de la Bonaigua pel costat d’Esterri d’Aneu, un port que per aquest costat encara és més espectacular, i per fer en bici segur que més dur, que pel costat de la capital aranesa.

Visitar la galeria de fotos.

El Sauth deth Pish impressiona

Visitant el Saut deth Pish, una gran cascada

Un dia més amb pluja, per sortir a fer turisme en cotxe, i surto en direcció Pont d’Arròs i prendre la carretera que puja fins al Saut deth Pish. Una carretera estreta i amb curves constants que no para de pujar, però a més hi ha una boira que no permet veure-hi gaire més enllà, motiu pel que toca anar amb 4 ulls. Quan arribo al capdamunt i puc aparcar, al meu darrera també aparquen uns quants cotxes més. Quina paciència tots plegats! Ressegueixo el camí marcat fins acostar-me al punt més pròxim recomenat, no sóc massa agoserat, i contemplo amb admiració el gran poder de la natura. El soroll que fa l’aigua al caure sobre el petit llac format entremig de la cascada és imponent. Realment tot el paisatge resulta imponent, ja sigui vist d’aprop o des de més lluny.
Al final, com que allà dalt no hi havia boira i en aquell moment tampoc plovia, em passejo pels voltants i puc gaudir-ne plenament.
Un paratge que realment mereix una visita i una excursió amb calma pels seus voltants, que de ben segur reserva llocs impressionants, ja que a la dreta del salt d’aigua hi ha un camí marcat que puja, segurament, per veure’n de més aprop la capçalera.

Visitar la galeria de fotos.

Lac de Gery

Una visita de circumstàncies, però interessant.

El dimecres no és precisament que es llevi allò que es diu perfecte, i és que durant la nit ha estat tronant amb força i el dia és plujós, motiu pel qual no és recomanable sortir en bici. En conseqüència surto pel matí a fer una volta en cotxe fins a Viella, i d’allà agafo la carretera de Gausac en direcció a la bassa d’Oles, ja que en la guia que tinc és un dels llocs recomanats. I no és per menys, perquè un cop ets allà el lloc és d’allò més idílic si no fós per la pluja que va caient amb insistència. Què hi farem, serà qüestió de reservar-se un dia per fer-hi una escapada amb la bici, que la carretera que hi puja és molt interessant.
Per la tarda la cosa pinta del mateix color, és a dir, que segueix plovent, i torno a sortir amb el cotxe (però si he vingut a fer bici…), i surto en direcció Bossòst i seguir en direcció França per Les, ja que no conec la carretera, i de pas conèixer les poblacions veïnes. Tot un seguit de petits pobles mig aturats, en aparença, als anys 40 em porten finalment a un indicador que diu “Lac de Gery”, i decideixo desviar-m’hi per fer-hi una ullada. Aparco i, aprofitant que ara no plou, faig una passejada per la zona que, ben envoltada d’altes muntanyes enboirades als seus cims, adquireix un aspecte imponent. El lloc és molt maco i molt tranquil. No sé si sempre és igual, però pel que sembla lloguen embarcacions per fer una volta pel llac. Qui sap, en bona companyia en un dia clar ha de ser fantàstic.
Des d’allà torno a la carretera principal, i com que veig que Bagneres de Luchon és a prop decideixo arribar-m’hi per tornar pel mateix camí i controlar quants quilòmetres hi ha fins a Pont d’Arròs, i tal vegada fer-ho en bici un altre dia.

Visitar la galeria de fotos.

De Bagneres de Luchon a Col d’Aspin

Seguint el Tour de France. I una segona vegada, també.

Scott AFD 307 Racing

Un matí diferent al d’ahir. Si sempre hi ha una primera vegada per gaudir del Tour de France, per què no hi hauria d’haver una segona? Per avui em programo una bona sortideta en bici, però per anar amb temps, la primera part la faig en cotxe, per tal d’arribar aviat a Bagneres de Luchon, aparcar, i des d’allà sortir en direcció Col de Peyresourde (aquest serà el primer que facin els corredors), Col d’Aspin (serà el segon), i si tinc sort intentaré començar el Tourmalet. Una proposta sens dubte ambiciosa, que començo a dur a terme amb el primer port de la jornada.
Sorprenent la quantitat de ciclistes que ja ben d’hora, tot just passen uns minuts de les 7 del matí, comencen a rodar. La primera pujada, d’uns 12 km i sempre cap amunt, és plena de gendarmes que van prenent posicions per restringir el trànsit en cada cruïlla, i pedalant per allà el mig et sents com més important, què voleu que us digui. Destacable sobretot els quilòmetres finals, ón ja hi ha més aficionats que van sortint de les moltes autocaravanes que ens trobem pel camí, i que et fan sentir encara més important, animan-te com si fóssis el Contador, o potser el mateix Eddie Merckx, qui sap.
Després d’un bon esforç, arribo al cim i faig la foto que il·lustra aquest article i aprofito per gaudir de les vistes, sempre genials per aquestes latituds, i encaro la baixada en direcció Arreau. Una bona baixada, bastant llarga i amb una última part que planeja i es pot anar a molt bon ritme. Quan arribo a Arreau la sorpresa és absolutament majúscula, si fins ara hi havia molts aficionats, tan ciclistes com de peu, aquí ja és l’apoteosi més absoluta. Gentada per tot arreu, i ciclistes, molts ciclistes. De fet crec no haver vist mai tants ciclistes junts. No. Definitivament, no ho recordo. Aquí no et podries perdre ni que ho volguéssis. Ja comença la pujada en direcció al Col d’Aspin, i ràpidament s’endevina que no serà fàcil, perquè aquest si que puja, i per acabar-ho d’arreglar, comencen a passar cotxes dels patrocinadors, sabata avall i llençant un seguit de frases publicitàries que fan que t’apartis sí o sí. De mica en mica m’adapto a la nova situació, i començo a tirar. El públic empeny amb força, i de mica en mica arribo al cim. Ja és el segon del dia, i a partir d’aquí ja la carretera està tallada (quedarà pendent el Tourmalet), i per tant em quedo en aquest punt per veure l’etapa en directe. Finalment van arribant els corredors, que des del cim ja es veu com pujen per la revirada carretera, tot seguint el senyal de l’helicòpter de TV i el públic inquiet. Després, ja un degoteig constant de corredors en els estats més diversos de cansament (que també pateixen), i quan acaben de passar toca tornar.
La baixada promet, i amb una carretera completament envaïda per ciclistes, m’enganxo a dos d’ells que marxen avall amb decisió, i faig un descens dels que fan història, molt ràpid i precís en la traçada. Després ja queda un bon tros de planer per tornar a pujar el primer port pel costat invers. Aquesta pujada, la veritat ja costa un xic més, en part perquè ja no hi ha un repte important a l’altre costat, i aprofito per gaudir del paisatje i fer fotos que a la baixada del matí no m’havia quedat ni un instant.
Finalment la baixada fins a Bagneres de Luchon, acompanyat d’altres ciclistes, es gaudeix tant o més que l’anterior, ja que no hi ha tant de trànsit, ni de cotxes ni de bicis, i sempre téns bona visió per afrontar les curves.
Realment aquesta és una altra d’aquelles experiències que no es poden passar per alt, i és que quan era a dalt a Aspin em sentia emocionat per haver-hi arribat. No us enganyaré, estava a mig camí de plorar d’alegria. Molt recomenable, sens dubte.

Visitar la galeria de fotos.

Bagneres de Luchon

Seguint el Tour de France. Sempre hi ha una primera vegada

Dilluns, 19 de juliol, de bon matí: Un bon dia per fer bici, i aprofitant que estic a poc més de 30 km de Luchon i el Tour té en l’etapa d’avui arribada a Bagneres de Luchon, aprofito per fer una bona sortideta. Des de Pont d’Arròs agafo la carretera en direcció Bossòst per iniciar l’escalada a un dels ports importants, com és el Portillon. La veritat és que al principi ja adverteix de quin peu calça, i ja no para de pujar, compartint constantment la carretera amb altres aficionats al ciclisme que fan més interessant l’ascens. Interessant els indicadors que ens trobem a cada quilòmetre del recorregut, ón s’apunta la distància fins al cim i els pendents promitjos durant el següent tram. Al capdemunt del port ens trobem un munt de ciclistes, pujant pels dos costats i fent-se fotos mutuament, que converteixen la jornada en una autèntica festa del ciclisme. Em paro i faig unes poques fotos del lloc i a baixar el port per l’altre costat. Ostres! Això ho hauré de pujar després! Tan sols iniciar el descens descobreixo que, pel costat francès, és més dur i també més interessant. Arribo a Bagneres de Luchon i ràpidament puc copçar el gran ambient ciclista que es respira avui. Tot està totalment invadit de ciclistes, i alguns d’ells amb màquines realment excepcionals. També ràpidament es veu l’ambient Tour. Després de fer una volta amb la bici pels carrers de la població, impregnant-me i sentint-me un corredor professional, busco un lloc ón aparcar la meva bici, i tot i que encara queda estona perquè arribin els corredors, són tot just les 11h i arribaran cap a les 17h 30min, ressegueixo a peu la zona per buscar quin pot ser el punt més interessant. Finalment em decideixo per posar-me passat la línia d’arribada, per no perdre detall dels corredors i poder presenciar el podi. A més, també hi ha la caravana del patrocinadors del Tour, que amb les seves carrosses de publicitat, van repartint aigua, gorres i tota mena de coses, cadascú del seu producte, que converteixen l’espera en quelcom més divertit. Realment és una experiència que com a aficionat al ciclisme s’ha de viure, com a mínim, una vegada.
Una altra cosa ja és sortir d’allà, entre mig d’una riuada enorme de gent, intento obrir-me pas, que ja passen de les sis de la tarda, i encara queda pujar el Portillon!
Finalment arribo a la plaça ón he aparcat la bici, i enfilo el camí de tornada, en el qual ja no deixaran d’avançarme cotxes, motos i autocars de la caravana oficial i dels equips del Tour, fins que arribi al cim. Pel camí descobreixo una font a mitja pujada, que aprofito per descansar del sobtat i intens trànsit, i de passada “omplir els dipòsits”. La baixada si que és realment per gaudir-ne, ja que com que la carretera encara està tallada al trànsit en direcció França, es poden traçar les curves amb certa alegria. Ja a la part final dónen pas als primers vehicles, i toca afluixar. D’allà ja tan sols em queden uns 10 km fins al meu destí.
Una bona jornada, amb molts records per guardar a la memòria. Us ho recomano.

Visitar la galeria de fotos.